Em va agradar molt llegir com Gabriel García Márquez deia que tots disposem de tres vides: «la pública, la privada i la secreta». Amb aquesta premissa és fàcil percebre com s’activa el nostre sentit de l’autoanàlisi i la nostra capacitat de classificació.
De vida pública tots en tenim una bastant definida: a què ens dediquem per guanyar-nos les garrofes, on vivim, quin estat civil gastem, com i amb qui consumim el nostre lleure, etcètera. Fins aquí, tenim una tolerància bastant generalista, en mostrar-nos, amb els matisos i disponibilitats pertinents a l’hora d’exhibir-nos al tumultuós oceà digital, perquè coneixem la diferencia abismal que existeix entre el què pengem a les xarxes i la processó que es passeja per dins.
La cosa ja es complica una mica més, quan és tracta de delimitar les fronteres de la vida privada, atès que per a cada individu pot ser una cosa ben diferent. Potser la vida privada seria allò que fem a casa allunyats d’un espai públic compartit: delimitar la privadesa com el menjador de casa on floreixen acords i pactes familiars, l’espai on s’hi tendeix a buidar els neguits de primer nivell i, fins i tot, aquelles rabietes de canalització més volàtil.
Després d’això, reservem la vida secreta com l’espai que ofereix més marge a ser desgranat per la varietat de punts de vista que ens ofereix. Perquè la paraula secreta, en una primera aproximació ens fa pensar que amaga darrere alguna acció poc normativa o acceptada per ser compartida, o que pot destorbar el benestar d’altres. Però en veritat, la vida secreta és la que s’encarrega de protegir la nostra intimitat, bàsicament perquè de ben segur que tots disposem d’un rebost ple de vivències, o millot dit, d’experiències que volem que quedin endreçades en pots de conserva al rebost del nostre enteniment. La idea seria tenir-les ben atresorades, ben etiquetades per tal de poder-les repassar durant aquelles estones que no ens observa ningú. Són aquells moments de comunicació directa amb el nostre jo, on li comentem en deliciosa soledat, que aquella ferida del passat encara no ha cicatritzat bé perquè només tu saps que, si tornes a coincidir amb aquell cretí de torn que va aconseguir fer-te farinetes l’alegria, hauràs d’estar ensinistrada per saber sortir airosa de la situació. Li explicaràs al teu jo íntim que no vols que ningú et vegi vulnerable, i que seguiràs sent impecable davant l’audiència d’aquell possible moment públic, i de ben segur, tancaràs aquell pot i el col·locaràs a la lleixa de les cures pendents. O també, aprofitaràs el monòleg amb la teva intimitat per celebrar que has estat la guanyadora d’una beca per estudiar a Londres, mentre et regales un somriure per l’esforç que li has dedicat per, a continuació, guardar aquell pot al costat de l’anterior per aconseguir l’equilibri. La intimitat no deixa de ser un espai de gran valor per llepar-se les ferides dels teus drames així com també un raconet per celebrar els teus triomfs sense esquitxar ningú amb la teva vanitat, omplint, d’aquesta manera, la despensa hermètica de les accions que ens construeixen com a persona individual.
Això ens porta a avaluar la subjectivitat dels límits de la intimitat. Perquè de vegades expliquem coses que no caldrien. En cas contrari, si no ho fem, el fet d’emmagatzemar-ho ens fa cremar per dins perquè segons quins patiments perden pistonada quan els bolquem en la persona correcta. És un perill compartir segons quins fragments d’intimitat? J.D. Salinger, el conegut autor de la brillant obra de «El vigilant en el camp de sègol», deia: «No expliqueu mai res a ningú. Si ho feu, començareu a trobar a faltar a tothom». Una manera molt aclaridora per dir-nos que la discreció humana és un valor que va a la baixa, i la única opció que ens queda per assegurar-nos que la intimitat és el silenci sepulcral davant les coses que ens esbudellen l’esperit.
La intimitat és una autèntica necessitat activa i un dret fonamental que permet construir-nos, i valorar, el punt just de cocció que necessitem per no sentir-nos envaïts, intentant ser curosos, amb allò que ens importa. Però, d’altra banda, la intimitat aliena continua sent una majestuosa font d’interès, i encara que faci de mal dir, un exemple molt actual, seria la morbositat existent amb els True Crims de proximitat. És molt singular comprovar, com les xifres d’audiència han demostrat que ens interessa fortament saber que, a tocar de casa, hi va haver un episodi de sang i fetge quan en veritat ens trobem davant d’un sensacionalisme que ens podria convidar a fer-nos-ho mirar de dalt a baix. Especialment, perquè les famílies implicades en les aterradores històries que son carn de material audiovisual, pateixen l’esquarterament atroç d’una misèria personal que voldrien tenir emmagatzemada i blindada en pany i forrellat.
De vegades per voler entendre millor determinades obres com llibres, escultures, il·lustracions, pintures, òperes, etcètera, ens agrada conèixer de prop els seus autors. Saber què feien, com vivien, què i com pensaven, on creaven, amb qui s’enllitaven i sobretot quines eren les seves manies. I aquests detalls, són els que, de vegades, ens fan valorar més als creadors. Però, al mateix temps és genera el dubte, que va en la línia del deure cultural, que potser hauria de ser l’únic i més rellevant. I és que, quan un artista esdevé popular resta obligat a tenir un cert deure en acceptar que el seu univers interior ha de ser exposat com a nèctar per satisfer les demandes del seu públic que, en últim terme, serà qui posarà els diners damunt la taula per costejar les seves obres. Té un preu la vida privada? Això ens condueix a pensar que la figura col·loquialment coneguda com a groupie, porta implícita en el seu fanatisme la necessitat de traspassar els murs de la intimitat de la persona que idolatra? No és una qüestió de fàcil resoldre, perquè tampoc no existeix un termòstat que ens pugui alertar de quan ens estem passant de la ratlla o quan hem estat massa xafarders, ho podem intuir i frenar-ho, o podem saltar pel precipici, perquè de vegades el còrtex prefrontal ens juga males passades i sense gairebé adonar-nos-en, ens passegem per un jardí on veritablement no ens han convidat.
Estic convençuda que si tot aquest plantejament li féssim a les nostres àvies o als nostres padrins que van viure la crua postguerra, de ben segur que ens dirien que l’únic que és important és tenir la nevera plena en comptes d’un rebost d’intimitats ordenades. Ben probablement no estalviarien comentaris a l’hora de qualificar-nos com a patró directe de generació de vidre, en ser testimonis de com ens agrada analitzar les qüestions que qualifiquem de First World Problems, perquè tot això de les confiances són minúcies d’un jovent, que ha passat a la maduresa a cop de, boca què vols, cor què desitges, perquè creurien que disposem d’una facilitat abismal per posar pedres a qualsevol camí que podria ser molt més planer.
També va ser Gabriel García Márquez, que va dir: «La vida és una continua successió d’oportunitats per a sobreviure». Així doncs, si envasem al buit allò que considerem íntim, i explotem quan la necessitat de compartir en ho assenyala, tindrem un rebost ben equipat per a poder, com a mínim, anar tirant.
(Text inclòs a la revista Fenya núm. 04 de l’AIT – Associació d’Il·lustradors de Tarragona)
Sensacional Ester !!
M’ha agradat molt. Amb el teu permís treballaré aquest text amb els alumnes de batxillerat.
Una abraçada i sempre és un plaer llegir-te.